«Cal revisar-nos perquè el feminisme torne a connectar amb la gent»
Després de 23 anys treballant dins del sistema penitenciari, ha aprés que no hi ha receptes simples ni per a la reinserció ni per a la igualtat. Neta de Vicentica la Socarrà, del carrer de la Séquia, treballadora social, llicenciada en Dret i doctoranda en programes interdisciplinaris de gènere, defensa un feminisme combatiu i en plural. Infatigable, no renuncia mai a lluitar pels valors en què creu i els reivindica amb fermesa.
Quin paper juga Picassent en la persona i la professional que eres ara per ara?
R. Picassent és el punt de partida de moltes coses. Vaig viure al poble fins als 32 anys i és ací on es construïx una manera d’estar al món: l’escola pública, el patinatge artístic com a esport, el teixit associatiu amb l’Associació Cristòfor Aguado, la cultura, el festival Inquiet, les relacions quotidianes… És un poble amb identitat i amb vida pròpia, i això et dona eines per a entendre la importància de la comunitat. Encara hui, quan torne, retrobe eixa sensació de pertinença en les coses més senzilles: el mercat, el paisatge del terme, les tradicions, un bon putxero.
Com passes del Dret al Treball Social i a eixa mirada tan centrada en les persones?
R. El Dret va ser una elecció pràctica, pensant que podia tindre un treball estable, però prompte em vaig adonar que el que realment m’interessava era entendre per què les persones arriben a determinades situacions. Els drets humans, la migració, la pobresa, l’exclusió… tot això m’interpel·lava molt més que la norma en abstracte. El Treball Social penitenciari em va permetre unir el coneixement jurídic amb la intervenció directa, amb l’acompanyament. No es tracta només del que diu la llei, sinó de veure si la realitat permet exercir eixos drets.
Què suposa entrar per primera vegada en una presó com la de Picassent?
R. Quan li vaig dir a ma mare que existia la possibilitat d’entrar a fer pràctiques en una presó, em va dir que ni m’ho pensara. Com sempre, les mares solen donar bons consells. Va suposar, sens dubte, un xoc. La presó impressiona, sobretot quan el primer contacte és en un hospital penitenciari. Però també és un espai que et trenca molts prejudicis. Dins veus clarament com es concentren desigualtats que venen de fora: pobresa, manca d’oportunitats, trajectòries vitals molt trencades. En definitiva, la presó no pot ser l’única resposta i que, sense recursos externs de suport, la reinserció és molt difícil.
Amb quin perfil de persones treballes actualment al Centre Penitenciari Castelló II i quines dificultats et trobes en el dia a dia?
R. Actualment treballe principalment amb persones amb malaltia mental greu, moltes d’elles amb patologia dual; també amb persones joves i amb condemnats per delictes violents, en programes específics d’intervenció i de reinserció laboral propis de la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries. El gran problema no és només la complexitat dels perfils, sinó la manca de coordinació entre administracions. Nosaltres depenem del Ministeri de l’Interior, però molts recursos clau —salut mental, serveis socials, recursos habitacionals— són competència de la Generalitat Valenciana. Perquè vos feu una idea, treballem amb persones amb problemes molt greus de salut mental i no tenim cap psiquiatre assignat al centre. A més, hauríem de ser tretze treballadores socials al departament i actualment en som només cinc.
Quan comences a parlar de feminisme com una eina de treball i no només com una ideologia?
R. El punt d’inflexió va ser escoltar Marcela Lagarde quan estudiava a la universitat. Aquella xarrada em va fer entendre que moltes de les desigualtats que vivim les dones no són anecdòtiques, sinó estructurals. Per a mi, la perspectiva de gènere ho impregna tot, també, per descomptat, la meua vessant professional. A la presó això és molt evident: les dones són minoria, només representen el 7 % de la població penitenciària, i per tant les estructures estan pensades per a homes i les oportunitats no són iguals.
Per quin moment creus que passa el feminisme actualment?
R. El feminisme no pot quedar-se immòbil. Hem de continuar, això és indiscutible, però també revisar-nos: preguntar-nos per què no arribem a la gent jove, per què alguns homes joves perceben el feminisme com un atac. És evident que el missatge de l’extrema dreta està present i està guanyant força, i pense que és un moment de replantejament. El feminisme ha de tornar a explicar-se, a escoltar i a connectar amb la realitat social actual. Si no es revisa, corre el risc de perdre capacitat transformadora.
Què representen per a tu els reconeixements rebuts en els últims anys?
R. La Medalla de Bronze al Mèrit Penitenciari i el premi a Dona Destacada del Sector Públic són importants perquè visibilitzen el Treball Social, una disciplina sovint considerada menor dins de l’administració penitenciària. Som un col·lectiu eminentment femení i patim una discriminació estructural. No parlem d’un sostre de vidre, parlem d’un sostre de formigó, mai millor dit pel lloc on treballem. No podem accedir a càrrecs directius ni fer carrera professional. Estos reconeixements m’han servit també per a reivindicar que la igualtat s’ha d’aplicar, especialment, dins de les institucions públiques, així com la necessitat d’una perspectiva de gènere i de referents femenins al sector públic.
Des de fa més d’una dècada, la vida de Sandra transcorre a Morella, però el fil amb Picassent no s’ha trencat. Ella mateixa ho diu: compartixen llengua, patrona, territori i una manera d’entendre la comunitat. Potser per això la seua mirada és tan clara: perquè sap que revisar-se no és renunciar, sinó mantindre viu el compromís amb la terra, amb les persones i amb la necessitat constant de transformar la realitat.
