Pepe Albert Gómez, un picassentí amb ferma vocació de llaurador

Proesa admirable la d’este jove picassentí amb una ferma vocació de llaurador. Pepe Albert Gómez té 37 anys i porta des de ben jovenet treballant amb passió la terra, la seua i tota aquella que li manen procurar. És fill de llaurador. En son pare ha tingut i té el millor mestre. De ben menut, ja el portava dalt del tractor. Pare i fill formen el millor tàndem. A la vista està.
Pepe, d’on naix la teua passió per la terra?
A casa, he mamat el camp des de ben menut. Amb mon pare he aprés tot el que sé. I encara no he acabat d’aprendre i ell d’ensenyar-me. He tingut i tinc el millor mestre, i, ell, el millor deixeble, (somriu). La veritat que fem un bon tàndem, tampoc ens queda altra! ( torna a somriure).
Quants quilòmetres fas al dia dalt del tractor?
Més que a peu. És incalculable. Mentre dura la temporada de la taronja n’entre a la Cooperativa. Per altra banda, a casa, tenim una empresa familiar on prestem serveis relacionats amb el treball al camp. Tenim 8 màquines i les sé portar totes. Hauria de sumar molts comptaquilòmetres per fer-ne el càlcul. Deixem-ho en molts, moltíssims.
Responsabilitat, motivació o passió?
Podria dir-te que un poquet de cadascuna d’estes tres coses. No me veig fent altra cosa. A casa tenim terra i em sent responsable de treballar-la, els meus pares m’ho han inculcat els dos, i, per altra banda, no em canse de dir que açò m’agrada. Puc dir ben orgullós que el camp és una de les meues passions. I a més, vaig a afegir-ne una altra: necessitat. El camp és una necessitat. No podem viure sense ell.
Com veus el futur del camp i de l’agricultura?
Em considere una persona molt optimista i, tot i que la situació no està per a tirar coets, -el llaurador xicotet està molt abandonat- els qui estem al peu del canó tots els dies som conscients que fa falta molta inversió, molta ajuda i ganes de portar-ho endavant. Les ajudes no sempre arriben on toquen i a qui toquen. No ho estan posant fàcil, però jo soc molt cabut i vuic vore futur. No queda altra. Algun dia espere que es donen compte. En moltes ocasions escolte dir que el camp no dona diners, però jo els preguntaria: -tu te’n has gastat?- En definitiva, el camp i l’agricultura tindran futur si hi ha voluntat i ajudes.
L’horari laboral d’un llaurador és…
No hi ha horari. De dilluns a diumenge. De sol a sol. El camp no descansa mai. I el llaurador tampoc, però si t’agrada, açò compensa. Molta gent pensa que treballar en el camp no és un treball de veritat. Això m’ho han dit a mi. Estar pendent del cel i de l’oratge també forma part d’este treball, i més, últimament.
Parlant de l’oratge, on estaves el dia 29 d’octubre de 2024?
Al Pinar. Em va pillar a la caseta. No vaig poder baixar al poble de l’aigua que anava pel terme. I tampoc em vaig atrevir. Mai haguera imaginat el que anava a vore a l’endemà i en els dies posteriors.
Parlem d’eixos dies posteriors…
L’endemà, mon pare i jo se’n anarem a Beniparell, va ser el primer poble on poguérem arribar. Sabiem que anavem a fer un dels pitjors treballs que hem hagut de fer mai. Treiem la vida de les cases. Aquelles persones s’havien quedat sense res. Els llauradors demostrarem que dalt d’un tractor es pot ajudar i molt. Ja es va vore. I encara no hem acabat d’arreglar camins i accessos pel terme. Açò tardarà anys en recuperar-se.
Què li diries a un jove que vulga dedicar-se a l’agricultura?
Li diria que si té ganes de treballar, feina hi ha. Jo en tinc molta, però això sí, en ocasions i segons la temporada el camp vol hores i caps de setmana. Aci no hi han secrets. Les coses com són. Que tire endavant, sense por.
Eres llaurador, tractorista i…
Faller, sóc molt faller. He sigut president de la Falla l’Ermita i ara forme part de la Junta Directiva de la Confraria Verge de Vallivana. I festege, no tot ha de ser treballar.