Després de 17 anys al capdavant de la direcció del CEIP Mare de Déu de Vallivana, des del passat 30 de juny torna a la seua autèntica vocació, la de fer classe, la del contacte amb l’aula, eixa tasca que va començar fa més de dos dècades en el Barri del Crist (Aldaia) i que prompte li va portar al seu poble, on ha viscut tota la vida i on camina pels seus carrers sense que un antic alumne, una mare o un pare li salude o li done cordial conversa. Marta respira passió per l’educació i orgull pel treball fet amb tantes persones de Picassent.
“La millor sensació que em queda és el reconeixement de les famílies”
Treballes al poble d’on eres, t’has criat i tens molt de lligam. És un avantatge o un mal menor?
La família Espí s’ha criat darrere d’un aparador i tant les meua família com jo hem assimilat des de ben menudes com és d’important el contacte amb la gent. Conec a la gent d’ací però també als nous vinguts. Eixa vocació de servei públic que m’han inculcat és la que jo he intentat traslladar a la nostra escola, una atenció personalitzada, pròxima i en qualsevol circumstància, sense dates, sense hores.
Quina és la sensació que tens després de quasi dos dècades com a directora?
Ha sigut l’oportunitat més meravellosa que he pogut tindre. Sincerament, la deixe amb molta tristesa però també conscient que era el moment i que la meua companya Mila Fuertes Cervera assumirà el càrrec amb total solvència. Estos anys m’han omplit molt i només puc agrair a totes les famílies que m’ho han permés. Vore créixer a l’alumnat, vore com han fet la seua trajectòria, el reconeixement de les famílies, l’agraïment més enllà de les instal·lacions, és la millor sensació que em queda.
Com és la transició?
La transició en la direcció és amable, perquè som companyes i amigues. Tret d’això, continuaré a l’escola i oferiré a la nova direcció tot allò que necessite. Soc conscient que ho passaré malament al principi, però també pense que ara el repte és canviar la gestió de 525 alumnes a només la meua aula de 25. Vull també fer valdre el claustre de Vallivana i l’equip directiu, en un centre públic on tot es consensua. Són com a part de la meua família.
Què té d’especial l’escola de la Vallivana?
Primer de tot el seu edifici. Va ser innovador en el seu moment, fins i tot crec que amb molts detractors que no assimilaven el concepte d’escola oberta. A poc a poc es va anar reconeixent i ara és un referent. No era habitual un col·legi amb vidre, formigó i fusta. Més enllà de la seua fisonomia, el nostre centre treballa perquè l’alumnat s’identifique amb ell, donant-li confiança i autonomia, amb projectes en què també confien les famílies, un claustre que és una família des de fa molts anys, on tractem d’anticipar-nos al que ve, adaptant la metodologia. A més gestionem la multiculturalitat de la nostra societat i que per a nosaltres l’única cosa que fa és sumar a l’alumnat.
És habitual que Vallivana tinga al capdavant una directora. Això marca d’alguna manera?
Recentment, hem tingut tres dones directores que hem nascut i viscut a Picassent, igual que la següent, i això és un valor afegit. Lògicament, marca eixa mirada de dona i de coneixement del poble.
Amb el tema de la llengua i la votació de fa uns mesos hi ha hagut més soroll que una altra cosa?
En Vallivana ha sigut perdre el temps. Les famílies confien en el criteri del centre. Encara més, tenim 47 noves matrícules de xiquets i xiquetes de 3 anys i íntegrament han sol·licitat estudiar en valencià. Vam ser la primera escola d’ensenyament en valencià al poble i mai s’ha plantejat un canvi. Les famílies saben que, independentment de la llengua que utilitzen a casa, estudiar en valencià és obrir una oportunitat per als seus fills, i així ho valoren, i ho sol·liciten, i ho secunden, i ho fan servir.
Com és la relació amb les famílies?
És fantàstica. Només tinc paraules d’agraïment per la confiança i el suport en estos anys. És cert que hi ha una tendència de sobreprotecció i que de vegades es vulga influir en la docència o en l’organització del centre, però, les escoles ens adaptem a este nou escenari. Abans no havies de justificar decisions i ara dediquem part del temps a explicar a les famílies les decisions del dia a dia. I no hem de defugir eixe aspecte, tot el contrari.
Com es gestiona una generació de pantalles?
Crec que el tema se’ns n’ha anat de les mans. Encara que siga una qüestió de casa des de l’escola no podem donar-li l’esquena. Allarguem fins a les cinc l’horari i saben que eixes hores de més són lliures de pantalles. El problema és el temps que estan a casa i sobretot en famílies que no tenen possibilitat de fer extraescolars. L’opció que els queda és la màquina i ací, també els poders públics, és on hem d’ajudar a les famílies i que tinguen una alternativa a les vesprades.
Estem a l’inici de les vacances, alguna recomanació?
Socialitzar-se. Les famílies treballen i estan cansades, però cal oferir l’opció de carrer, de parc i de relacionar-se. El xiquet entre pantalla i carrer amb amics triarà normalment eixir i l’aire lliure.
I la lectura?
Som una escola obsessionada amb la lectura, però sabem que en estes edats de Primària cal acompanyar-los en l’hàbit de la lectura. És difícil que ho facen per iniciativa pròpia. Es pot optar també pels còmics. La lectura individual requerix concentració, una cosa difícil en un món de pantalles.
Com et veus en els pròxims anys?
Em veig vinculada a l’educació i a Picassent, tractant d’inculcar-li la meua vocació als meus fills. Soc inquieta, però em costarà molt fer el salt a un altre lloc. Espere jubilar-me a Vallivana, amb els meus xiquets i ajudant a l’equip directiu que hi haja.
