David Gericó Sobrevela, magistrat de la secció civil del Tribunal d’Instància de València

El magistrat reflexiona sobre la separació de poders, la vocació judicial, la lentitud de la justícia, la pressió dels casos mediàtics i les contradiccions d’un sistema que, malgrat tot, continua exigint rigor, mesura i serenitat. El nostre veí defensa que un jutge no està per a aplicar la seua ideologia, sinó la llei, i admet que moltes de les grans fractures socials acaben entrant cada dia per la porta dels jutjats.

Quins records et venen d’aquell Picassent de la teua infantesa i joventut?
Vaig nàixer l’any 1968, de manera que la infantesa la vaig viure sobretot als anys setanta i la joventut, als huitanta i noranta. Evidentment, el poble ha canviat molt. Jo, de vegades, els dic als meus fills que aquella vida tenia coses millors per a la gent jove que les que tenen ara. Nosaltres vivíem molt al carrer, sense pantalles, sense noves tecnologies, amb la bicicleta, el futbol, els amics, el terme, els ciclomotors… Hi havia una relació molt directa amb l’espai, amb el poble i amb el camp. Els records, sincerament, són molt bons.
Tenies algun antecedent familiar que et portara cap al dret o cap a la judicatura?
No, cap. Vinc d’una família de llauradors. Mon pare era llaurador, els meus iaios també, i no tinc notícia de cap familiar ni avantpassat relacionat ni amb el dret ni amb la justícia, vaig ser el primer. Després la meua germana, que és tretze anys més jove, també va estudiar Dret, però abans no n’hi havia cap precedent.
I com s’encaixava a casa que un fill de família llauradora volguera estudiar i acabar sent jutge?
Crec que els nostres pares, especialment els d’aquella generació que havia viscut la postguerra i moltes limitacions, tenien molt clar que els fills havien d’estudiar. En aquell moment, potser més que ara, l’estudi era una oportunitat de millora social molt evident.
Quan un entra en la carrera amb il·lusió, els anys també porten decepcions?
Sí, clar. Quan comences, tens una idea molt intensa del que vols fer i de com hauria de funcionar tot, i després et trobes obstacles que de vegades et desanimen. No diria que m’hagen fet perdre la il·lusió, perquè si la perds del tot estàs perdut, sobretot en una professió de servei públic, però sí que hi ha problemes estructurals que porten anys i anys i que, en alguns casos, continuen pràcticament intactes.
Parlaves abans de la independència del jutge. Com s’aïlla un jutge de la pressió exterior, sobretot en temps de màxima exposició pública?
El jutge ha de tindre molt clar que ha d’aplicar la llei. El problema és que la llei no resol, tota sola, cada assumpte particular. La llei és una previsió abstracta i després tu has d’encaixar el cas concret dins d’eixa previsió. I això s’ha de fer tenint en compte els principis constitucionals, la doctrina del Tribunal Constitucional, la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans o del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, quan correspon. El que no pots fer és aplicar la teua ideologia o la teua idea personal de justícia material. La pressió existix, clar que existix, sobretot en assumptes molt mediàtics, però has d’intentar aïllar-te’n i resoldre conforme a les normes i als criteris jurídics.
En trenta anys has tingut pressions directes?
Polítiques, no. Sí que hi ha, de vegades, una pressió ambiental, social o mediàtica en assumptes especialment sensibles. Per exemple, en matèria de desnonaments, on hi ha interessos legítims en conflicte i saps que qualsevol decisió colpeja. Però una cosa és la pressió de l’entorn i una altra, una ingerència directa. Directament, no l’he tinguda.
La jutgessa instructora de Catarroja s’ha convertit en una figura molt valorada arran de la Dana. Quina lectura en fas?
És un cas d’una transcendència enorme, que ha afectat moltíssima gent, i és evident que està dedicant molts esforços a dur la causa endavant. Ara bé, no tinc elements de judici per a valorar si la instrucció està millor feta o pitjor. El que sí que em sorprén és la facilitat amb què, en casos tan complexos, molta gent opina sense coneixements jurídics i sense conéixer el contingut real de les actuacions. Fins i tot per a qui porta hores i hores damunt d’un expedient, a voltes és molt difícil trobar la solució correcta.
Has citat els desnonaments, una de les grans ferides socials dels últims anys. Quin marge real té la justícia davant d’un problema així?
La qüestió de l’habitatge és molt delicada perquè hi ha interessos en conflicte. La Constitució reconeix el dret a un habitatge digne, però no com un dret fonamental exigible directament davant els tribunals, sinó com un principi rector de la política social i econòmica. Això no significa que no s’haja de tindre en compte; al contrari, s’ha de considerar a l’hora d’interpretar les normes, juntament amb la normativa internacional i la jurisprudència constitucional. El problema és que moltes voltes la resposta legal ha sigut temporal, fragmentària i insuficient.
A què et referixes exactament?
A partir de 2020, en el context de la pandèmia, es van aprovar normes excepcionals que suspenien llançaments en determinats supòsits de vulnerabilitat. Eixa normativa, que havia de ser extraordinària i temporal, s’ha anat prorrogant fins fa molt poc. El que pretenia era mantindre la persona dins de la vivenda fins que l’administració li oferira una alternativa residencial. El problema és que, en la pràctica, eixes solucions han sigut extraordinàriament escasses. En el jutjat on estic, no conec ni un cas en què m’hagen dit: alce la suspensió perquè ja li hem donat una solució residencial a esta persona. Ni un.
Això convertix la llei en paper mullat?
En bona part, sí. La previsió legal estava, però si després l’administració no té parc públic suficient ni recursos reals per a donar eixa eixida, al final el que fas és allargar una situació insostenible. Són conflictes molt difícils i no diria que sempre tinguen raó uns o altres. El que dic és que el sistema no ha donat una solució de fons.
I on se situa un jutge davant d’això? On queda l’equitat?
L’equitat la pots tindre en compte, però no pots fonamentar només en ella la decisió, a menys que la norma expressament ho permeta, i no és el cas habitual. El jutge no pot substituir el legislador ni l’administració. Pot intentar interpretar la norma de la manera més justa possible, pot ponderar interessos, pot protegir el més digne de tutela quan hi ha marge jurídic per a fer-ho, però no pot inventar-se una solució fora del marc legal. Eixa és una de les parts més dures de la professió.
S’ha dit moltes vegades que la justícia és més dura amb qui té menys recursos. És així?
Això té una part de veritat i una part que és justament la contrària. En l’ordre civil, qui no té recursos econòmics té dret a la justícia gratuïta. I això significa que pot demandar o defensar-se sense haver d’assumir determinats costos i, fins i tot, sense el risc, en molts casos, d’una condemna amb costes. Per tant, no és cert sense més que no tinga mitjans de defensar-se. Ara bé, també és veritat que la qualitat de la defensa pot variar i que la capacitat econòmica continua donant més possibilitats de triar millor advocat, de preparar millor un assumpte o de resistir un litigi llarg.
Però, tot i això, la part dèbil té hui més protecció que abans?
Crec que sí, almenys en molts àmbits civils. Ho veiem molt clar en matèria de consum. El consumidor, davant de bancs, entitats financeres o professionals, està obtenint una resposta judicial molt favorable, no només per la llei espanyola, sinó també gràcies a la normativa i a la jurisprudència de la Unió Europea, que és molt protectora amb la part més dèbil. Això és important dir-ho també.
La justícia és hui més lenta que fa uns anys?
En civil, sense cap dubte, sí. És més lenta. El nombre de litigis és molt alt, la ràtio de jutges per habitant és de les més baixes d’Europa i, a més, s’acudix massa als jutjats per qüestions que potser no haurien d’arribar-hi. He tingut assumptes de 80 o 90 euros entre asseguradores que posen en marxa tota la maquinària judicial i que li poden costar a l’erari públic set-cents o huit-cents euros. Això és una situació quasi kafkiana, perquè el temps que tu dediques a això no el pots dedicar a assumptes on la tutela judicial és molt més urgent.
Tens la sensació que s’ha empitjorat molt?
Sí. Fa onze anys, jo podia tindre un procediment verbal resolt en primera instància en tres o quatre mesos. Ara mateix estic assenyalant vistes per a febrer o març de l’any que ve. I no és perquè un no vulga anar més de pressa, és que, a més de les vistes i de les sentències, hi ha molts altres assumptes que entren cada dia: desnonaments, execucions, revisions de clàusules abusives, consum, incidències processals… La càrrega és enorme.
Això és només falta de recursos o també de model organitzatiu?
Diria que les dues coses. Probablement fan falta més recursos, però també és cert que hi ha altres àmbits públics que també els necessiten i això és una decisió política. El que sí crec és que es podria millorar molt l’organització. Venim d’un model molt antic, molt fragmentat, i ara estem en una fase de canvi envers un sistema diferent. Adaptar estructures, personal, procediments i sistemes informàtics és complicat, però espere que, quan això estiga més assentat, la situació puga millorar.
I fora del jutjat, on trobes l’aire?
Sobretot en l’esport i en la natura. Quan passes tantes hores assegut, necessites moure’t. M’agrada la bicicleta, córrer, caminar. Pense que viure en un poble com Picassent és un privilegi perquè tens més de cent quilòmetres de camins rurals per a recórrer, pots estar enmig de paratges molt bonics i, alhora, en molt poc de temps et plantes al centre de València. Això és una sort enorme.aaa