Una icona de la ramaderia repassa una vida marcada pels bous, l’estima pel seu poble i la lluita diària contra l’esclerosi múltiple, una malaltia que li ha canviat el destí però no les ganes de continuar endavant.
Quan mires arrere, què és el primer que et ve al cap?
Em ve una vida molt feliç, molt plena, al costat de mon pare, de mon tio i dels animals. Des dels catorze anys jo he viscut lligat als bous. No era només un treball: era la meua manera d’alçar-me cada matí, de relacionar-me amb la gent i d’entendre qui era jo.
Per això, quan en 2020 em diagnosticaren esclerosi múltiple, no em canviaren només la salut; em canviaren la vida sencera. Vaig haver de vendre la ramaderia quan més ganes tenia de disfrutar-la, i això, encara hui, em fa molt de mal.
Com és el teu dia a dia ara?
Hi ha dies molt tristos. Perquè el cap se’n va contínuament a tot el que feia abans: als corrals, als concursos, als viatges, a la gent, als animals. I ara moltes vegades és del llit a esmorzar, d’esmorzar al llit o a la bicicleta, i massa hores dins de casa.
Però també intente no deixar-me caure. Quan puc, isc al carrer, parle amb la gent, vaig a la drogueria, pare a esmorzar o faig una volta pel poble. Si em quede tancat, m’enfonse i necessite veure vida, necessite sentir que encara forme part del poble.
Picassent continua sent molt important per a tu.
Moltíssim. Jo sempre he dit que soc de Picassent amb molt d’orgull. Potser hi haurà poca gent que estime este poble com jo l’estime. L’he dut per bandera allà on he anat, també quan anàvem fora amb els bous.
Quan la gent em para pel carrer, em saluda o em diu qualsevol cosa bonica, això em dona vida. En la meua situació, que algú et mire amb estima i no només amb llàstima és molt important. Jo estime molt la gent del meu poble, i crec que també he rebut molt d’eixe afecte.
Professionalment vas viure moments molt grans.
Sí, i això no m’ho lleva ningú. Vaig aconseguir un corral de vaques del qual estava molt orgullós. Durant uns anys, allà on anàvem, sabíem que podíem competir amb els millors. Jo eixia de casa pensant que podia guanyar. Després, unes vegades guanyaves i unes altres no, però la il·lusió era sempre eixa.
El que passa és que quan estava en el moment de disfrutar de veritat tot allò, em va tocar vendre el ramat. I això costa molt d’assumir. No és només vendre animals; és vendre una part de la teua vida, dels teus plans i de tot el que havies imaginat per al futur.
Hi ha algun record que encara et perdure per sempre?
Sí. Un concurs a la Vall d’Uixó, l’any 2010. Nosaltres anàvem últims abans de traure l’última vaca. Vaig decidir canviar-la per una altra i aquella vaca va fer una actuació espectacular, crec que el nom vos sonarà a tots: Alegria. Quan acabà, tota la plaça, unes cinc mil persones, es va posar dreta a aplaudir. Només de recordar-ho, se’m posa la pell de gallina. Aquell dia vaig sentir que tot l’esforç, totes les hores i tots els sacrificis havien valgut la pena.
Ton pare apareix sempre en el teu relat.
Perquè mon pare m’ho va ensenyar tot. O quasi tot, perquè segur que encara li quedaven moltes coses per ensenyar-me. Amb els anys m’he adonat que moltes coses que ell em deia després m’han anat passant. I moltes vegades, davant d’un problema, pense: “Què faria mon pare en esta situació?”. Ell era un home avançat al seu temps. Va innovar, va obrir camins i va fer créixer una manera d’entendre els bous. Però, sobretot, em va deixar una forma de ser. Jo ara porte la cadena que portava ell. La tenia guardada i vaig pensar: per què ha d’estar en una caixa? Ara la duc jo, perquè és una manera de tindre’l prop.
Què és el que més et pesa en este moment?
Em pesa sentir que soc una càrrega per a casa. Això és molt dur de dir, però és així com ho sent moltes vegades. La meua dona treballa, cuida dels xiquets, està pendent de la nostra filla i també de mi. I jo pense que, si açò continua així, la primera que pot caure és ella.
Què necessites realment?
No demane luxes. Necessite coses bàsiques per a viure amb un poc de dignitat: adaptar el pis, una cadira adequada, una grua de transferència, una cadira per a poder dutxar-me, ajuda per al dia a dia. Coses que per a molta gent passen desapercebudes, però que per a mi són imprescindibles.
El problema és que vas a demanar ajuda i moltes vegades no trobes solució. Les ajudes no arriben o són insuficients. Una cadira pot costar quinze o setze mil euros i l’ajuda pública no cobreix ni de bon tros el que necessites. I aleshores et preguntes: si no pots pagar-ho, què fas?
Malgrat tot, continues eixint i parlant amb la gent.
Sí, perquè això em manté viu. A mi m’agrada relacionar-me, saludar, escoltar i que em conten coses. La gent de Picassent m’ha donat molt d’afecte. Abans alguns em miraven amb llàstima, però ara em tracten amb naturalitat, em diuen que estic guapo, que faig bona cara, i això, encara que semble poca cosa, ajuda molt. Quan isc al carrer sent que encara soc José Vicente Machancoses, no només una persona malalta. I això és molt important.
Què creus que pensen quan recorden la teua figura?
Com una persona que ha estimat molt el seu poble, la seua família i els seus animals. Com algú que ha treballat molt, que ha intentat fer les coses bé i que ha portat Picassent sempre per davant. Els bous han sigut la meua vida, però també ho ha sigut la gent. I si alguna cosa em queda clara és que, malgrat tot el que m’ha passat, puc mirar arrere amb orgull. Amb dolor, sí, però també amb molt d’orgull.
Machancoses, cognom marcat de Picassent
Forma part de la memòria taurina de Picassent, però també d’una manera molt concreta d’estar al poble: saludar, conversar, fer carrer i dur l’orgull de pertinença allà on calga. Fill d’una família profundament vinculada al món dels bous, va aprendre l’ofici mirant, escoltant i vivint al costat de son pare. D’ell conserva ensenyances, records i, fins i tot, una cadena que ara porta com una manera íntima de mantindre’l present.
La seua vida, marcada ara per l’esclerosi múltiple, és també una reivindicació de la dignitat quotidiana: poder eixir, poder dutxar-se, poder moure’s, poder descansar sense sentir-se una càrrega. Necessitats senzilles que, per a ell, són hui grans batalles.
Per damunt de tot, José Vicente continua parlant de Picassent amb orgull, també amb una crítica sana quan cal. I potser ahí està la seua força: sentir que, encara que la vida li haja canviat el camí, el poble continua sent casa.
