Quan el poble puja a escena: 30 anys d’escola i teatre d’arrels i futur

L’Escola Municipal de Teatre de Picassent arriba als trenta anys amb la mirada posada en el present. L’alumnat actual, divers i intergeneracional, mostra que el teatre va molt més enllà de la interpretació. Una experiència compartida i vital
Hi ha aniversaris que conviden a mirar arrere i altres que, en canvi, obliguen a observar què passa ara mateix. El de l’Escola Municipal de Teatre de Picassent (EMT) forma part del segon grup, ja que, més que repassar una cronologia plena de dades i noms, demana escoltar les veus que li donen vida hui. Per això, en lloc de reconstruir el passat, el focus se situa en el present, perquè és precisament en eixes experiències quotidianes on es pot entendre millor tant el camí recorregut com el futur que es dibuixa.
Actualment, prop de dos-cents alumnes, distribuïts en tretze grups, conviuen en un espai on l’edat deixa de ser una barrera. D’una banda, hi ha xiquets que comencen a descobrir el joc teatral; d’altra, joves que consoliden interessos i, en alguns casos, vocacions; i, finalment, persones adultes que han trobat en el teatre una nova forma d’expressar-se. Així, malgrat les diferències, tots acaben coincidint en una mateixa passió que articula el conjunt. Així adaptant la cançó del grup Macaco, «Son una marea de gente, todos diferentes, remando al mismo compás”.
En eixe context, les històries personals ajuden a donar profunditat al projecte. María Teresa Coronas, del grup de dones, recorda amb claredat com va ser el seu inici. En aquell moment, buscava simplement una activitat diferent, una manera de trencar amb la rutina. Tanmateix, el que va començar com una prova puntual es va convertir, amb el pas del temps, en una part fonamental de la seua vida.
Vincles per enfortir-se
Amb els anys, el teatre ha anat ocupant un lloc cada vegada més central. No només pels assajos o les funcions, sinó també per tot el que implica compartir temps amb el grup. De fet, segons explica, la convivència genera vincles forts, però també situacions de tensió que, lluny de ser negatives, formen part del procés. “No només a l’escenari, als bolos, als sopar, tot suma”, apunta, i amb això, afegix, “el grup funciona com una família, amb desacords i reconciliacions que reforcen la relació”, postil·la.
En paral·lel, Javier Muñoz Tronchoni representa una altra manera de vincular-se al teatre, ja que la seua relació comença des de la infància. Des dels sis anys, ha mantingut una continuïtat que no és habitual en altres activitats. Encara que va provar diferents opcions, cap li va oferir el mateix nivell d’implicació.
Amb el temps, eixa constància s’ha traduït en una decisió de futur, orientant la seua formació cap a les arts escèniques. No obstant això, també aporta una mirada crítica sobre el context actual. “Els hàbits han canviat i que el temps lliure és cada vegada més limitat, malgrat tot, el compromís es manté”, afirma.
De fet, assenyala que no sempre és fàcil reunir tot el grup, ja que cada persona té les seues obligacions. Ara bé, quan això passa, la sensació és especialment significativa, com si es tractara d’un moment compartit que té un valor afegit. En eixe sentit, el teatre es convertix en un punt de trobada.
Igualment, també hi ha espai per a la reflexió sobre les condicions materials. Recorda etapes en què les instal·lacions no estaven en el millor estat i com això podia afectar l’activitat. Per això, valora les millores recents i insistix “en la importància de cuidar la cultura, no només des del discurs, sinó també des dels recursos”, assenyala.
Pel que fa a les veus més joves, aporten una mirada més directa i espontània. Daniel Gómez, per exemple, explica que la seua relació amb el teatre ha sigut irregular. En un primer moment, no el va acabar de convéncer, però més tard va decidir tornar-hi. Ara bé, en tornar, ha descobert una experiència diferent. D’una banda, “he fet noves amistats; d’altra, ha trobat una activitat que em genera benestar”, per acabar sentenciant una frase per reflexionar: “tot i dedicar-hi temps, considere que no el perd, sinó que el transforme en experiències significatives.
En la mateixa línia, Valeria Mir representa la continuïtat des de la infància. Porta des dels tres anys vinculada al teatre i, per tant, el viu amb naturalitat. Tot i que practica altres activitats, reconeix que els dies d’assaig tenen un valor especial.
Així, el teatre es convertix en un espai on pot concentrar-se, aprendre i gaudir alhora. A més, el fet de compartir-ho amb altres companys reforça el sentiment de pertinença. Sense grans definicions, descriu una vivència completa.
D’altra banda, la dimensió inclusiva del projecte resulta clau per a entendre el seu abast. El grup de diversitat funcional n’és una mostra clara. Eloy, amb paraules senzilles, expressa una idea contundent: “el teatre em fa feliç”. Ens emocionem.
I és precisament en eixa senzillesa on es troba la força del missatge. Perquè, més enllà de tècniques o metodologies, el que queda és la sensació de benestar i de formar part d’un grup. En conseqüència, el teatre es configura com un espai obert.
L’EMT és…
Si es posen en comú totes les veus, es dibuixa una definició plural. Per a uns, el teatre és amistat; per a altres, expressió o aprenentatge. A més, apareixen conceptes com alegria, desconnexió o superació.
Per tant, eixa diversitat esdevé una de les seues principals fortaleses. No hi ha una única manera de viure el teatre, sinó moltes que conviuen i es complementen. Això permet que el projecte es mantinga actiu i en evolució constant.
A més, el seu impacte no es limita a l’àmbit intern. Les activitats i representacions formen part de la vida social del municipi i contribuïxen a crear un públic fidel. En conseqüència, el teatre es consolida com un element dinamitzador.
En un context en què moltes experiències es viuen de manera individual, el teatre oferix una alternativa basada en la col·laboració. D’una banda, els assajos fomenten l’escolta; d’altra, l’escenari exigix responsabilitat compartida.
Després de trenta anys, el projecte continua viu perquè s’alimenta de les persones. Per això, el futur no es presenta com una incògnita, sinó com una continuació natural del present. En definitiva, el que se celebra no és només una trajectòria, sinó una manera d’entendre la cultura. Una manera que, amb el pas del temps, no només es manté, sinó que continua creixent.