Hi ha llocs que no són només un negoci. És un d’eixos espais on el poble s’ha trobat durant més de 80 anys. Ara, una parella jove ha decidit començar de nou allí, deixant enrere Sabadell per una vida més pròxima, més arrelada i amb una idea clara: fer hostaleria amb identitat, i sobretot, proximitat
A la plaça de l’Ermita, amb eixe aire que tenen els espais que han vist passar generacions, el Kiosc no és només un local. És un costum. És un “on quedem?”. És un matí de diumenge després de missa, una cervesa a mitja vesprada, una conversa que s’allarga sense mirar el rellotge. És, en definitiva, una part de la vida quotidiana de Picassent.
Per això, cada vegada que canvia de mans, el poble no mira només una concessió administrativa. Mira què passarà amb un trosset del seu dia a dia. Esta vegada, darrere del relleu hi ha una història que no comença ací, però que acaba trobant sentit ací.
El nou gerent, Pau Coma, ve de Sabadell. De deixar un negoci que funcionava i molt, el Papanatas, un projecte que havia crescut a base de treball i d’una idea molt clara: fer les coses bé i tractar la gent millor encara. “Em vaig enamorar de ser cambrer”, diu sense embuts.
Va estudiar Història, però la vida el va portar darrere d’una barra. I allí va descobrir un ofici que no és només servir plats. És escoltar, és conéixer, és recordar noms. És fer que la gent torne. A Sabadell ho va aconseguir. En una ciutat gran, amb tot el que això implica, va fer-se un lloc. Fins i tot en un local que no tenia bona fama. A poc a poc, amb el que ell mateix anomena “faena de formigueta”, va anar canviant la percepció. No només pel menjar —que també— sinó pel tracte.
Tornar, innovar. Quedar-se
Però esta història no s’explica només des de Sabadell. S’explica, sobretot, des de Picassent. Perquè Almudena Sanchis, la seua parella, és d’ací.Com tantes altres persones del poble, se’n va anar per treballar. Però hi ha coses que no es perden mai. “Jo mai he perdut el vincle amb el meu poble”, explica. Amb els anys, eixa idea de tornar va començar a fer-se més present. No com una urgència, sinó com una necessitat tranquil·la. Tornar per viure d’una altra manera. Tornar per estar més prop. La decisió, però, no era només seua. També implicava a Pau. I implicava, sobretot, una xiqueta, Candela, de dos anys i mig. A Sabadell tenien el negoci, la rutina, la vida feta, però, a Picassent hi havia família. Hi havia la possibilitat de criar la filla en un entorn més pròxim. De poder baixar al carrer, de poder caminar, de baixar les revolucions i de disfrutar cada passejada. “És una millora de qualitat de vida”, resumeix Almudena. Pau ho diu d’una altra manera: “Jo em vaig moure per amor”. Amor a la seua parella, a la seua filla i, en certa manera, també a una forma de vida que intuïa que ací podia trobar.
El pas, però, no era fàcil. Deixar un negoci que va bé no és habitual. Però a voltes la vida no va només de mantindre el que funciona, sinó d’atrevir-se a canviar quan encara estàs a temps.
El kiosc de les oportunitats
El primer contacte de Pau amb el Kiosc és, com ell mateix diu, visual. “És una preciositat”, explica. Però ràpid entén que hi ha alguna cosa més. Que no és només un espai bonic. Que és un lloc amb història. I ací és on entra la part més delicada del projecte: respectar el que ha sigut i, al mateix temps, donar-li una nova vida. “No es tracta de fer un local nou en un lloc antic. Es tracta de continuar una història sense trencar-la”, assenyala.
Si hi ha una idea que Pau repeteix, és la del tracte. En una època en què molts locals semblen tallats pel mateix patró, ell defensa una cosa tan senzilla com complicada: que la gent se senta coneguda. Que entren i els diguen pel seu nom. Que el cambrer sàpiga què volen. Que hi haja una relació més enllà de client-propietari.
També parla del paper del cambrer. No com algú que porta plats, sinó com algú que gestiona situacions, que entén la gent. “Quan la gent ix, ix per estar bé, no per a que li compliquen la vida”, resumeix.
El projecte del Kiosc —o “Desficiós”, com es plantegen anomenar-lo— vol anar per ahí. No només en el que es veja, sinó en el que no es veu. Una oferta pensada per a diferents moments del dia. Des de l’esmorzar, tan nostre, fins al tardeo, passant per la vesprada tranquil·la o la nit més animada. Un espai obert a totes les persones.
I el nom no és casual. Desficiós parla d’inquietud, de ganes de fer coses, de no quedar-se quiet. I d’alguna manera defineix el moment vital de la parella.
Arriben amb experiència, però també amb ganes d’aprendre. Pau ho reconeix: no coneix encara a fons el producte valencià. Però això, lluny de ser un problema, és una oportunitat.
Descobrir, provar, adaptar. Tot, al Kiosc. A casa nostra.
