Doctora i professora titular en Comunicació Audiovisual i Publicitat a la Universitat de Vigo. La seua trajectòria combina docència, recerca i comunicació crítica, fet que l’ha convertida en un referent tant dins com fora de l’àmbit acadèmic. I Picassent, el seu poble, sempre present
Te’n vas anar amb 17 anys i tornes sempre que pots. Quina diferència hi ha entre l’Anna de 17 i la d’ara?
R. La diferència és gran. Als 17 me’n vaig anar amb por i amb molta preocupació, però també amb una il·lusió enorme. Era conscient que deixava enrere la família, les amistats i un món molt conegut. Ara em trobe més assentada i segura, però també orgullosa de coses que pensava que mai podria fer. Continue tornant sempre que puc, buscant moments i retrobant-me amb la gent que estime. El poble sempre ha sigut un punt de retorn, un lloc on tornar a situar-se.
Has vist com Picassent s’ha transformat. Com valores el poble actual?
R. El poble ha canviat molt, sobretot en la manera de viure’l. Ja no es viu tant el carrer com abans, no es trauen les cadires a la fresca ni s’assenten les portes a la nit. Però sí que veig que continua trobant-se gràcies a les associacions, a les activitats culturals i esportives i, especialment, a les Falles. Crec que han fet molt bé, perquè creen comunitat i identitat. Com que el poble és més gran, necessitem estos espais de trobada.
Presentares Gorrions entre tulipans amb la Regidoria d’Igualtat. Què t’interessa del llenguatge documental?
R. El que m’interessa és explicar històries amb rigor. Un documental no és només gravar: hi ha un procés d’investigació previ molt important. Cal escoltar, documentar-se, contrastar fonts i entendre també els silencis. La història oral aporta emoció, però pot tindre buits, i per això ha d’anar acompanyada d’arxius i testimonis diversos. Comunicar bé és respectar la història i les persones que la conten, sense simplificar ni instrumentalitzar.
Com valores el paper de les dones en el món de la comunicació?
R. Hem avançat, però queda molt de camí. Quan jo vaig començar, hi havia molt poques dones en determinats espais professionals, i molts homes ja estaven treballant i acumulant experiència. El que abans s’anomenava “sostre de vidre” potser ja no és tan visible, però jo dic que ara hi ha una escala més llarga. Sembla que tot està obert, però arribar costa més. En càrrecs de direcció i responsabilitat continuen havent-hi poques dones, i això és una pèrdua de mirades i de capacitat de gestió.
Has viscut desigualtats en el reconeixement professional?
R. Sí, i sovint són desigualtats quotidianes, menudes però constants. De vegades fas la mateixa faena, però no reps el mateix reconeixement: firmes que van darrere o mèrits compartits de manera desigual. Són situacions que, repetides, acaben pesant. La universitat és diferent perquè hi ha una estructura més igualitària en drets i salari, però això no vol dir que desapareguen tots els greuges. La igualtat real no és només una llei, és una pràctica diària.
Quines eines proposes i cap a on va la teua investigació?
R. La clau és verificar el canal i les fonts. No és el mateix opinar que investigar. Cal fer pedagogia mediàtica. Jo continue treballant en una línia sobre gènere i dones, recuperant trajectòries invisibilitzades en format documental breu. I la morriña sempre hi és: he viscut en molts llocs, però Picassent és l’origen. El carrer Torrent, les campanes, els records. Cada vegada torne més.
