Quatre veus de Picassent —entre la memòria, la poesia, l’escena i la tradició— dibuixen un mapa literari divers que situa el municipi en un moment especialment viu per a les lletres. Només són quatre exemples d’un relat col·lectiu que consolida el poble com a territori de creació.
Hi ha moments en què la literatura deixa de ser una abstracció i adquirix una forma concreta, recognoscible, quasi domèstica. No arriba de lluny ni es construïx a partir de grans noms, sinó que apareix amb accents propis, amb històries que tenen carrer, cognoms i una memòria compartida. Picassent viu un d’eixos instants en què la creació no es presenta com una excepció, sinó com una prolongació natural de la vida.
En el marc d’uns dies especialment propicis per al llibre —més com a context que com a protagonista— el municipi posa de manifest una realitat que va més enllà de la programació cultural: l’existència d’un teixit d’autors i autores que, des de perspectives ben diferents, compartixen una mateixa pulsió narrativa. No escriuen per oportunitat, sinó per necessitat.
En este mapa literari conviuen la mirada emocional i històrica d’Ana Villanueva, la poesia pedagògica de Voro Machancoses, la trajectòria consolidada del dramaturg Paco Romeu i la recuperació de la memòria popular que impulsa Eloina Hernández. Quatre itineraris diferents que, tanmateix, convergixen en una mateixa idea: escriure és una manera de fixar allò que, sinó, es perdria.
Ana Villanueva: escriure per donar forma a la memòria
En el cas d’Ana Villanueva, la literatura no apareix com una vocació sobtada, sinó com una presència constant que, durant molt de temps, va romandre en un segon pla. La seua trajectòria professional en l’àmbit de la psicologia estava plenament consolidada, però l’escriptura, que l’acompanyava des de la infantesa, continuava latent.
Tal com ella mateix reconeix, mai no s’havia plantejat publicar perquè percebia el món editorial com un espai alié: “em semblava que era cosa d’una elit”. Esta idea, però, es va anar diluint a mesura que les circumstàncies vitals la van portar a replantejar prioritats.
El punt d’inflexió arribà en 2022, quan decidix deixar la seua feina per dedicar més temps a la família. És en este nou escenari quan l’escriptura troba un espai real i es transforma en projecte. El que, fins aleshores, havia sigut una pràctica íntima passa a adquirir una dimensió pública.
La seua primera novel·la, “No estaba escrito”, s’inscriu dins de la narrativa històrica, però el seu nucli és essencialment emocional. Més que reconstruir un període —la guerra i la postguerra espanyola—, el llibre s’endinsa en la vivència d’una família humil travessada per estos esdeveniments.
Segons explica, moltes persones hi troben ressons de la seua pròpia història familiar: “la gent es veu reflectida, veu els seus iaios o els seus pares”. Esta identificació convertix la lectura en una experiència compartida, en un exercici de reconeixement.
Voro Machancoses: educar des de la poesia
El treball de Voro Machancoses sorgix d’un espai molt concret: l’aula. Mestre de professió, la seua mirada literària partix de l’observació directa d’una realitat que sovint passa desapercebuda: la convivència natural entre xiquets i xiquetes de procedències diverses.
El seu nou poemari, “Mamadú”, naix d’esta experiència i es planteja com una invitació a repensar la convivència. Tal com ell mateix explica, els seus versos són “una crida a la convivència en un món cada vegada més boig”, una afirmació que sintetitza la voluntat d’un llibre que aposta per valorar allò que ens unix.
Machancoses combina recursos propis de la poesia infantil —ritme, joc, musicalitat— amb una reflexió de fons que interpel·la també el lector adult. Esta doble lectura permet que el text funcione en diferents nivells i que la seua proposta arribe a un públic ampli.
El seu llibre anterior, “D’allà cap ací, al zim-zam del balancí”, ja havia estat reconegut amb el Premi al Poemari Infantil dels Jocs Florals Vila de Nules, i consolidava una línia creativa que continua ara amb “Mamadú”, on la mirada pedagògica i la sensibilitat social van de la mà.
Paco Romeu: la paraula que necessita l’escena
En el cas de Paco Romeu, la literatura es desplaça cap al territori del teatre, on el text no es concep com un producte tancat, sinó com una part d’un procés que només es completa quan arriba a l’escenari.
Amb una trajectòria consolidada, ha estat reconegut amb premis de referència com el Premio Tirso de Molina per “Vocabulario” (2012) o el Premio SGAE de teatre infantil per “Astrolabio” (2018), així com amb altres guardons destacats dins del panorama teatral.
Tot i això, la seua manera d’entendre el teatre continua sent essencialment pràctica. Considera que el text pot tindre una doble vida —com a llibre o com a representació—, però és en esta segona on troba el seu sentit complet.
La seua relació amb la lectura es va iniciar en un context d’escassetat, amb pocs llibres a casa, però amb una lectura intensa dels que hi havia. Aquella experiència va marcar la seua manera d’entendre la literatura com una pràctica exigent.
Des d’esta perspectiva, analitza amb lucidesa el moment actual i advertix d’una realitat clara: existix una bretxa entre qui llig habitualment i qui s’ha desvinculat completament dels llibres. Al mateix temps, reivindica el paper dels editors, als quals considera figures imprescindibles dins d’un sector ple de dificultats.
Eloina Hernández: preservar el que ens identifica
El treball d’Elo Hernández aporta una dimensió essencial: la recuperació de la memòria popular. Juntament amb Hèctor Tronchoni, ja fa més de dues dècades va contribuir a revitalitzar la tradició dels malnoms amb el “I tu de qui eres?”, una pràctica d’anomenar-nos que forma part del patrimoni immaterial valencià.
La seua vinculació amb la temàtica local respon també a una experiència vital arrelada al poble, en una educació basada en la proximitat i en els valors de la vida comunitària. Esta doble dimensió reforça el sentit d’un projecte que mira cap al passat per entendre millor el present.
Obres com els seus treballs sobre la Torre d’Espioca, El Vell i la Vella o el Cant de la Carxofa són exemples d’una manera d’investigar i divulgar que combina rigor i accessibilitat. La seua producció l’ha convertida en una referència bibliogràfica en l’àmbit local i comarcal.
Segons defensa, “és fonamental continuar impulsant iniciatives que mantinguen viva esta memòria, des de publicacions fins a activitats educatives, amb l’objectiu de fer-la accessible a les noves generacions”.
Una literatura que naix de la vida
El conjunt d’estes veus permet entendre la literatura com una extensió de la vida, com una manera de donar forma a l’experiència i de compartir-la. Més enllà de les diferències, totes elles partixen d’allò pròxim: relatar veus, històries i vivències.
En este context, la literatura es manté com una eina essencial per a comprendre el passat, interpretar el present i preservar allò que ens definix. Picassent, des d’esta mirada, no només escriu: es conta.
