Durant anys han compartit el mateix ritme: arribar, seure, esperar i mirar. Fins que un dia, sense fer massa soroll, decidiren deixar la cadira buida i entrar al tatami per formar part d’allò que sempre havien contemplat des de fora: el Club Karate de Picassent
A una hora determinada de la vesprada, quan l’activitat del poble comença a desplaçar-se cap als espais interiors, hi ha un lloc on el temps sembla organitzar-se d’una altra manera. El tatami, amb el seu orde silenciós, amb els gestos repetits fins a convertir-los en precisos, amb les veus que orienten però no interrompen, ha sigut durant anys un d’eixos espais on el temps transcorre amb una cadència pròpia. I al seu voltant, com passa sovint, també s’ha construït un altre temps: el de l’espera.
Allí, en eixe marge discret, han estat durant molt de temps María José Romera Belén Puertas, María Carmen Castelló i Amanda Pérez Torrent, observant com els seus fills creixien a través d’un esport, el karate, que, sense haver-lo practicat, també formava part de les seues vides. Eren una presència constant, però lateral; coneixedores del que passava, però sense arribar a formar-ne part del tot.
No és una història que comence en un dia concret ni en una decisió que es puga assenyalar amb exactitud. Més bé es va gestar a poc a poc, en eixes vesprades repetides que acabaven acumulant una pregunta silenciosa: què fem amb tot este temps? «Estàvem moltes hores ací mentre ells s’entrenaven», recorda Belén, com si en eixa frase ja estiguera l’origen de tot. «I ens va sorgir la idea de: ja que estem, fem alguna cosa; ens va bé per al cos, per a la ment i, a més, compartim esta experiència amb ells».
No hi ha grandiloqüència en les seues paraules i, potser, per això el gest resulta encara més significatiu. Perquè no es tracta d’un repte ni d’una voluntat de demostrar res, sinó d’un moviment natural: deixar de mirar i començar a fer. Travessar, sense escenificar-ho, la frontera subtil que separa qui hi observa de qui hi participa.
Mari —mare d’alumnes com Vega i de Keira, que han crescut pràcticament dins d’este espai— explica el canvi amb una sinceritat que té alguna cosa de descoberta tardana. Durant anys ha vist el karate des de fora, amb la percepció inevitable de qui només observa el moviment. «Jo abans pensava que era una cosa més física, més fàcil», diu. I en la pausa que fa després ja s’intuïx que la frase no acaba ahí. «I no. És tan físic com mental».
Hi ha en esta afirmació un canvi de perspectiva, com si allò que sempre havia tingut davant dels ulls haguera adquirit, de sobte, una profunditat diferent. «Abans estava passivament mirant», continua, «i ara, practicant, estic veient en primera persona tot l’esforç que fan les meues filles i els seus companys». El que ha canviat no és només el lloc que ocupa, sinó també la manera d’entendre allò que passa damunt del tatami: cada gest, cada repetició i cada correcció que abans podien passar desapercebuts.
Quan arriba el dia de l’examen, no hi ha escenificacions excessives, però sí una consciència clara que alguna cosa es posa a prova. Un examen dirigit per Enrique Parra, mestre de mestres i la gran referència del Club Karate Picassent, una figura respectada per generacions de practicants i vinculada a la trajectòria esportiva i humana de l’entitat. Ens acostem minuts abans de la prova. «Sí, el tenim hui», comenten, amb una serenitat que no elimina els nervis, però que els manté sota control. El tatami, que durant anys havia sigut un espai alié, es convertix ara en el lloc on es materialitza tot este recorregut: allò que s’ha aprés, allò que s’ha corregit i allò que s’ha interioritzat a força de repetir.
El sensei observa, com ho ha fet sempre. Però esta vegada elles no estan al marge. Formen part d’eixa escena que durant tant de temps havien contemplat des de fora, com si ara la mirada i el gest s’hagueren trobat finalment en el mateix punt.
La constatació
María José, Belén, María Carmen i Amanda han superat l’examen i ja són cinturó groc. El canvi de color, dins del recorregut del karate, marca un pas; però en esta història representa sobretot una altra cosa: la materialització d’una decisió que va començar molt abans, quan encara tot era espera.
Perquè el que realment s’ha transformat no és només el cinturó, sinó la relació amb este espai i amb tot allò que hi passa. Allí on abans hi havia una cadira ocupada per la paciència, ara hi ha un cos que forma part del moviment. Allí on hi havia un temps que calia omplir, ara hi ha un camí que es recorre. I en este gest —tan discret que podria passar desapercebut si no es presta atenció— hi ha també una manera d’entendre el pas del temps: no com una cosa que sempre s’espera, sinó com una oportunitat que, de vegades, simplement es decidix començar.
